La història social

La història social, com a disciplina, parteix del pressupòsit teòric i epistemològic que «les relacions entre els éssers humans estan regides per un mecanisme de funcionament i de canvi que és autònom i objectiu». D’entrada, aquest punt de partida implica que els historiadors socials hauran de treballar amb conceptes com “societat”, “estructura social” o “allò social”, tot i que, com assenyala el text comentat, aquests conceptes no són quelcom natural, sinó que s’han elaborat dins un marc teòric general i una aproximació epistemològica particular per tal de proporcionar explicacions raonables i coherents a l’estudi i anàlisi dels diferents fenòmens socials.

Quan s’usen aquests conceptes s’està pressuposant també que són quelcom qualitativament diferent a la suma d’individus i accions que s’emmarquen dins el seu camp d’acció. Per tant, aquesta perspectiva implica que la realitat humana està configurada per dues cares d’una mateixa moneda: els fenòmens materials (autònoms i amb significats objectius) i, al mateix temps i de forma indestriable, la subjectivitat i les accions dels individus i institucions, de tal manera que les accions humanes són conseqüència de les condicions socials d’existència.

Així, els subjectes són sempre subjectes socials perquè no es poden desprendre de les interaccions inherents als fenòmens socials i a la subjectivitat i, per tant, serà aquí on cal cercar les explicacions que ens ajudin a entendre com es configura la seva consciència, la seva identitat i les seves pràctiques. Dit d’altra manera, el context social resultarà ser el fonament causal d’allò subjectiu perquè l’individu no es desenvolupa de forma aïllada al context social, sinó que el seu desenvolupament està immers i inserit dins aquest marc més ampli que resulta ser el context social.

Conciliar aquests dos plans de desenvolupament representa un repte per a la disciplina que els estudia i la solució pràctica que presenten les diferents opcions teòriques per tal d’abordar la interdependència entre allò material i la subjectivitat pot ser immediata, tal i com planteja la història social clàssica o instrumentada per la intervenció cultural, tal i com proposa la història cultural.

Des d’aquesta concepció teòrica inicial, s’aborda l’estudi, anàlisi i comprensió de la realitat social. Aquesta comprensió però, apunta cada cop més a l’autoconsciència que els termes usats en el debat són meres construccions teòriques i no pas productes naturals que el científic ha delimitat a través de l’observació directa del món.

Aquesta construcció generada i desenvolupada en el pla teòric o intel·lectual implica que hom no pot palpar ni delimitar de forma precisa ni clara aquests objectes d’estudi, tal i com podria fer un científic natural per tal d’analitzar al microscopi o realitzar una dissecció del seu objecte d’estudi.

Aquests conceptes neixen en la configuració del món modern a partir del segle XVIII i, a partir de llavors, són usats per tal de proporcionar explicacions plausibles sobre com es desenvolupa aquest món en el qual vivim i les estructures i institucions que s’han anat desenvolupant per tal de poder-hi conviure.

Tal i com afirma Baker, la “societat” és un concepte fill de la Il·lustració i representa una manera d’aproximar-se a aquesta realitat, amb totes les limitacions i virtuts que pugui tenir aquesta manera d’analitzar-la i observar-la. Més enllà d’aquesta aproximació n’hi ha d’altres que partiran de supòsits diferents i arribaran, en alguns casos, a conclusions o resultats notablement variats.

Aquesta llosa seria la que aprofitarien corrent crítiques a aquesta concepció de la història social per tal de proposar alternatives.

Per exemple, tal i com critica Spiegel, la història social que es basa en aquests conceptes que esbossen una societat que prové del món modern, ja no pot explicar amb èxit les noves relacions del món contemporani. Així, les relacions de classe ja no seran l’element constitutiu en la història dels estats industrialitzats capitalistes, realitzant un viratge des del centralisme de la història social cap al de la història cultural.

Una d’aquestes alternatives a la història social és la que realitzen els autors postmodernistes. Com que aquesta forma d’anàlisi pròpia de la història social neix i es desenvolupa en la configuració de la modernitat, a mesura que ens endinsem en el món postmodern, aquesta forma d’anàlisi i pensament exclusiva de la modernitat deixaria de tenir sentit i, per tant, caldrien altres formes d’interpretació i explicació dels temps actuals.

Aquesta actitud, crítica per alguns i revisionista per d’altres, va impregnant les noves maneres de fer història en aquests temps post-històrics, amb un discurs impregnat d’elements que volatitzen la concepció il·lustrada de la ciència i la història que emana d’un diàleg entre disciplines socials com la sociologia, l’antropologia i la lingüística, disciplines totes elles capdavanteres en l’assumpció de les noves perspectives pragmàtiques, post-estructuralistes i postmodernes i en criticar el paradigma modern.

Sovint, aquestes noves corrents historiogràfiques intenten superar la història de la cultura tradicional i la història de les mentalitat, emfatitzant que les obres no tenen un sentit immutable, estable i universal, sinó que estan revestides de múltiples significats plurals i dinàmics. Aquesta concepció veu sovint de les aportacions de filòsofs francesos Foucault o Derrida a l’anomenada història cultural.

Així, davant el paradigma de la història social on el subjecte social tendia a l’objectivitat, aquesta nova història es cimenta sobre una concepció dinàmica i gairebé hermenèutica d’allò social. En aquest punt prendrà rellevància el gir lingüístic i les aportacions de l’estructuralisme i el post-estructuralisme a l’hora de fer una dissecció acurada dels fenòmens socials i reduir allò social a l’explicació cultural.

Es desenvolupa una interpretació cultural de la vida social, de tal manera que, per exemple, s’analitzen els efectes socials del món dels mass-media en una concepció complexa i canviant de sentit del fet social. És per això que la cultura haurà de definir-se com un conjunt estable de valors que mentre s’intercanvien possibiliten l’acció social.

De la mateixa manera que la història social cerca quelcom estable, encara que sigui una construcció, per sostenir les seves explicacions, els corrents postmoderns també necessiten quelcom més o menys estable per tal de poder recolzar les bases de les seves explicacions sobre els fenòmens socials. Aquí podríem dir també que el concepte de cultura també és una construcció en el pla intel·lectual i com a conjunt global no tindria una manifestació material, més enllà de les representacions particulars dels fets culturals.

El registre de les xarxes de significació en contextos socials d’interacció simbòlica en constant variació serà decisiu per la història postmoderna, tal i com planteja l’antropòleg Clifford Geertz. D’aquesta manera, la teoria queda reduïda a una correlació a través del llenguatge acadèmic dels resultats d’una exploració arrelada a la pràctica i al context interpretatiu específic on s’ha dut a terme el treball d’investigació, és a dir, l’ús dels materials socials d’una cultura acaben absorbits per part del discurs i la textualitat.

Es tracta, en darrer terme, d’un rebuig a la formalitat teòrica operacional que s’usa per descriure realitats diferents a la del propi observador i, per tant, representa un rebuig a un cert etnocentrisme científic avalat per les institucions acadèmiques instituïdes en el si de la comunitat científica.

Es critica la idea de progrés i s’adverteix de la incapacitat dels paradigmes marxistes i funcionalistes per donar respostes als problemes socioculturals, econòmics i polítics que es plantegen en aquest món postmodern. L’objectiu final serà comprendre i interpretar les accions i els conflictes humans sense recórrer a les explicacions que recauen sota el paraigua de les lleis generals i sense caure, en últim terme, en un relativisme radical.

Així, allò social és percebut com un conjunt complexa de relacions canviants en contextos de readaptació constant on els actors socials, els símbols i l’acció es troben en tensió permanent.

Evidentment, aquest posicionament també implica un seguit de requeriments metodològics i epistemològics, com per exemple l’observació d’allò particular o local d’individus concrets que interactuen en espais de relacions concretes, mai com una finalitat, sinó com a part del mètode d’observació.

Mostra d’aquesta aposta epistemològica seria l’obra “El queso y el gusano. El cosmos según un molinero del siglo XVI”, en la qual podem notar com en l’estudi biogràfic d’un individu, a priori insignificant, es poden trobar les característiques de tot un sistema social en un determinat període històric.

Finalment, sigui quin sigui el model escollit per descriure el món, hauríem de demanar que aquestes explicacions que ens proporcionen aquests posicionaments teòrics diversos siguin explicacions plausibles i raonables del món, amb un mínim rigor metodològic i epistemològic.