La història social

La història social, com a disciplina, parteix del pressupòsit teòric i epistemològic que «les relacions entre els éssers humans estan regides per un mecanisme de funcionament i de canvi que és autònom i objectiu». D’entrada, aquest punt de partida implica que els historiadors socials hauran de treballar amb conceptes com “societat”, “estructura social” o “allò social”, tot i que, com assenyala el text comentat, aquests conceptes no són quelcom natural, sinó que s’han elaborat dins un marc teòric general i una aproximació epistemològica particular per tal de proporcionar explicacions raonables i coherents a l’estudi i anàlisi dels diferents fenòmens socials.

Quan s’usen aquests conceptes s’està pressuposant també que són quelcom qualitativament diferent a la suma d’individus i accions que s’emmarquen dins el seu camp d’acció. Per tant, aquesta perspectiva implica que la realitat humana està configurada per dues cares d’una mateixa moneda: els fenòmens materials (autònoms i amb significats objectius) i, al mateix temps i de forma indestriable, la subjectivitat i les accions dels individus i institucions, de tal manera que les accions humanes són conseqüència de les condicions socials d’existència.

Així, els subjectes són sempre subjectes socials perquè no es poden desprendre de les interaccions inherents als fenòmens socials i a la subjectivitat i, per tant, serà aquí on cal cercar les explicacions que ens ajudin a entendre com es configura la seva consciència, la seva identitat i les seves pràctiques. Dit d’altra manera, el context social resultarà ser el fonament causal d’allò subjectiu perquè l’individu no es desenvolupa de forma aïllada al context social, sinó que el seu desenvolupament està immers i inserit dins aquest marc més ampli que resulta ser el context social.

Conciliar aquests dos plans de desenvolupament representa un repte per a la disciplina que els estudia i la solució pràctica que presenten les diferents opcions teòriques per tal d’abordar la interdependència entre allò material i la subjectivitat pot ser immediata, tal i com planteja la història social clàssica o instrumentada per la intervenció cultural, tal i com proposa la història cultural.

Des d’aquesta concepció teòrica inicial, s’aborda l’estudi, anàlisi i comprensió de la realitat social. Aquesta comprensió però, apunta cada cop més a l’autoconsciència que els termes usats en el debat són meres construccions teòriques i no pas productes naturals que el científic ha delimitat a través de l’observació directa del món.

Aquesta construcció generada i desenvolupada en el pla teòric o intel·lectual implica que hom no pot palpar ni delimitar de forma precisa ni clara aquests objectes d’estudi, tal i com podria fer un científic natural per tal d’analitzar al microscopi o realitzar una dissecció del seu objecte d’estudi.

Aquests conceptes neixen en la configuració del món modern a partir del segle XVIII i, a partir de llavors, són usats per tal de proporcionar explicacions plausibles sobre com es desenvolupa aquest món en el qual vivim i les estructures i institucions que s’han anat desenvolupant per tal de poder-hi conviure.

Tal i com afirma Baker, la “societat” és un concepte fill de la Il·lustració i representa una manera d’aproximar-se a aquesta realitat, amb totes les limitacions i virtuts que pugui tenir aquesta manera d’analitzar-la i observar-la. Més enllà d’aquesta aproximació n’hi ha d’altres que partiran de supòsits diferents i arribaran, en alguns casos, a conclusions o resultats notablement variats.

Aquesta llosa seria la que aprofitarien corrent crítiques a aquesta concepció de la història social per tal de proposar alternatives.

Per exemple, tal i com critica Spiegel, la història social que es basa en aquests conceptes que esbossen una societat que prové del món modern, ja no pot explicar amb èxit les noves relacions del món contemporani. Així, les relacions de classe ja no seran l’element constitutiu en la història dels estats industrialitzats capitalistes, realitzant un viratge des del centralisme de la història social cap al de la història cultural.

Una d’aquestes alternatives a la història social és la que realitzen els autors postmodernistes. Com que aquesta forma d’anàlisi pròpia de la història social neix i es desenvolupa en la configuració de la modernitat, a mesura que ens endinsem en el món postmodern, aquesta forma d’anàlisi i pensament exclusiva de la modernitat deixaria de tenir sentit i, per tant, caldrien altres formes d’interpretació i explicació dels temps actuals.

Aquesta actitud, crítica per alguns i revisionista per d’altres, va impregnant les noves maneres de fer història en aquests temps post-històrics, amb un discurs impregnat d’elements que volatitzen la concepció il·lustrada de la ciència i la història que emana d’un diàleg entre disciplines socials com la sociologia, l’antropologia i la lingüística, disciplines totes elles capdavanteres en l’assumpció de les noves perspectives pragmàtiques, post-estructuralistes i postmodernes i en criticar el paradigma modern.

Sovint, aquestes noves corrents historiogràfiques intenten superar la història de la cultura tradicional i la història de les mentalitat, emfatitzant que les obres no tenen un sentit immutable, estable i universal, sinó que estan revestides de múltiples significats plurals i dinàmics. Aquesta concepció veu sovint de les aportacions de filòsofs francesos Foucault o Derrida a l’anomenada història cultural.

Així, davant el paradigma de la història social on el subjecte social tendia a l’objectivitat, aquesta nova història es cimenta sobre una concepció dinàmica i gairebé hermenèutica d’allò social. En aquest punt prendrà rellevància el gir lingüístic i les aportacions de l’estructuralisme i el post-estructuralisme a l’hora de fer una dissecció acurada dels fenòmens socials i reduir allò social a l’explicació cultural.

Es desenvolupa una interpretació cultural de la vida social, de tal manera que, per exemple, s’analitzen els efectes socials del món dels mass-media en una concepció complexa i canviant de sentit del fet social. És per això que la cultura haurà de definir-se com un conjunt estable de valors que mentre s’intercanvien possibiliten l’acció social.

De la mateixa manera que la història social cerca quelcom estable, encara que sigui una construcció, per sostenir les seves explicacions, els corrents postmoderns també necessiten quelcom més o menys estable per tal de poder recolzar les bases de les seves explicacions sobre els fenòmens socials. Aquí podríem dir també que el concepte de cultura també és una construcció en el pla intel·lectual i com a conjunt global no tindria una manifestació material, més enllà de les representacions particulars dels fets culturals.

El registre de les xarxes de significació en contextos socials d’interacció simbòlica en constant variació serà decisiu per la història postmoderna, tal i com planteja l’antropòleg Clifford Geertz. D’aquesta manera, la teoria queda reduïda a una correlació a través del llenguatge acadèmic dels resultats d’una exploració arrelada a la pràctica i al context interpretatiu específic on s’ha dut a terme el treball d’investigació, és a dir, l’ús dels materials socials d’una cultura acaben absorbits per part del discurs i la textualitat.

Es tracta, en darrer terme, d’un rebuig a la formalitat teòrica operacional que s’usa per descriure realitats diferents a la del propi observador i, per tant, representa un rebuig a un cert etnocentrisme científic avalat per les institucions acadèmiques instituïdes en el si de la comunitat científica.

Es critica la idea de progrés i s’adverteix de la incapacitat dels paradigmes marxistes i funcionalistes per donar respostes als problemes socioculturals, econòmics i polítics que es plantegen en aquest món postmodern. L’objectiu final serà comprendre i interpretar les accions i els conflictes humans sense recórrer a les explicacions que recauen sota el paraigua de les lleis generals i sense caure, en últim terme, en un relativisme radical.

Així, allò social és percebut com un conjunt complexa de relacions canviants en contextos de readaptació constant on els actors socials, els símbols i l’acció es troben en tensió permanent.

Evidentment, aquest posicionament també implica un seguit de requeriments metodològics i epistemològics, com per exemple l’observació d’allò particular o local d’individus concrets que interactuen en espais de relacions concretes, mai com una finalitat, sinó com a part del mètode d’observació.

Mostra d’aquesta aposta epistemològica seria l’obra “El queso y el gusano. El cosmos según un molinero del siglo XVI”, en la qual podem notar com en l’estudi biogràfic d’un individu, a priori insignificant, es poden trobar les característiques de tot un sistema social en un determinat període històric.

Finalment, sigui quin sigui el model escollit per descriure el món, hauríem de demanar que aquestes explicacions que ens proporcionen aquests posicionaments teòrics diversos siguin explicacions plausibles i raonables del món, amb un mínim rigor metodològic i epistemològic.

La biografia com a eina històrica

La biografia escollida exposa la vida de l’actual rei d’Espanya, Joan Carles de Borbó. El relat s’inicia amb un breu repàs de la infantesa de llavors infant d’Espanya, des del seu naixement i bateig a Roma fins al periple a través de les diferents ciutats que van marcar la seva etapa d’exili lluny d’Espanya (Roma, Lausana i Estoril). Diferents tutors, precarietat econòmica i l’estada en diferents internats i escoles marquen l’accent d’aquesta etapa.

El cos principal del text biogràfic es centra amb com Joan Carles aconsegueix imposar-se a l’opció del seu pare, hereu legítim al tro espanyol com a fill d’Alfons XIII, per tal de ser ell qui heretés la monarquia espanyola amb el vistiplau del dictador. Per mostrar com ho aconsegueix, es narren les diferents peripècies polítiques i personals que el jove Joan Carles protagonitza un com instal·lat a Espanya (posicionaments personals, relació amb el dictador, casament amb una princesa europea o l’entorn del príncep).

Un cop nomenat successor del dictador, el text va desgranant com el ja rei Joan Carles es relaciona amb els diferents actors de la transició espanyola (partits polítics, personatges públics i del món dels negocis i institucions) fins a consolidar l’opció de la monarquia parlamentària en un estat que, democràticament, abans del cop militar del 36  havia escollit la república com a forma de govern i, per tant, havia obligat al llavors rei Alfons XIII a exiliar-se.

Passat el fallit cop d’estat del 23 de febrer de 1981, del qual, per una gran part de l’opinió pública i intel·lectual, Joan Carles en fou el salvador, la part final de la biografia exposa com el rei i la monarquia van teixint una xarxa de relacions i contactes que no sempre són sabuts per l’opinió pública i que els permeten estabilitzar la institució monàrquica i, almenys a priori, permeten assegurar-ne la continuïtat amb la figura de l’hereu al tro.

            La primera consideració o peculiaritat que cal fer respecta la biografia és que, tal i com diu en el subtítol de l’obra, es tracta d’una biografia no autoritzada. Així, Un rei cop per cop. Biografia no autoritzada de Joan Carles de Borbó és una obra que exposa una problemàtica que envolta la figura de l’actual rei d’Espanya: la falta d’informació o el biaix que alguns fets de la vida del monarca espanyol prenen, ja sigui perquè són silenciats sistemàticament per la premsa o les biografies oficials publicades o autoritzades a l’estat espanyol o perquè són reinterpretats sempre en favor de la figura del monarca.

En la introducció podem llegir “No se’l pot jutjar [al rei] faci el que faci o digui el que digui. Però no és així per al qui escriu sobre el rei, que pot ser perseguit d’ofici i patir les carícies de tot l’aparell de l’Estat del Regne d’Espanya” (pàg. 23). Per tant, d’entrada, l’autora ja està exposant quines seran les seves intencions al llarg de l’obra malgrat aquestes contradiccions i casuístiques legals que protegeixen la figura del rei dins l’Estat espanyol i el converteixen en un personatge impune al control de la llei però, al mateix temps, és protegit per aquesta mateixa llei actuant, si cal, d’ofici i preventivament per protegir-ne el seu honor.

La biografia no autoritzada, com és obvi, posarà l’èmfasi en aquells aspectes més espinosos i poc coneguts de la vida de Joan Carles, així com aquells passatges que han estat interpretats o reinterpretats, sovint ad hoc, per un seguit de narradors, periodistes o historiadors cortesans per tal de guanyar-se la simpatia de la institució monàrquica i solidificar-ne el seu prestigi a l’opinió pública espanyola.

Així, la rivalitat amb el seu pare, Joan de Borbó, les relacions amb el dictador i el partit del règim, els seus negocis més enllà de les responsabilitats institucionals i la seva vida personal són analitzats críticament al llarg de l’obra. Afers obscurs com la mort del seu germà Alfons o la relació amb les seves germanes també són analitzades.

Aquesta interpretació de la vida del rei porta cap a un seguit de reflexions o preguntes crítiques que pretenen fer reflexionar al lector sobre diferents aspectes essencials de la salut democràtica d’un estat de dret com la llibertat de premsa, la llibertat de publicació, la llibertat de pensament per tal de qüestionar el funcionament de les institucions pròpies d’aquest estat de dret o on està la frontera entre la privacitat i la vida pública d’un personatge protegit per la carta Magna però que no ha de donar comptes als ciutadans de l’estat de les seves accions.

L’enfocament de la biografia, per tant, estarà lluny de l’autocomplaença i no serà un text ensucrat que intenti seduir a un lector aficionat als contes de prínceps i princeses amb un final feliç. Es tracta d’un text voraç, enormement crític i reflexiu, que combina l’exposició pròpiament biogràfica amb la reflexió al voltant de determinats fets que esta relacionats amb el desenvolupament polític col·lectiu que s’esdevingué a l’estat espanyol des del franquisme fins a l’estat de dret actual.

Individu i societat

Es fa difícil escollit un fragment on es mostri aquesta relació o tensió entre el relat biogràfic individual, protagonitzat per un subjecte històric i la seva transcendència i la seva relació amb la societat on es desenvolupa aquesta vida. Es fa difícil perquè tot el relat està impregnat de referències entre fets històrics protagonitzats pel nostre protagonista i les relacions que aquestes accions tenen amb el seu context social i polític determinat.

Per tant, no estem davant d’una biografia que narra la vida d’un personatge en abstracte, com si aquesta vida s’hagués desenvolupat en un marc atemporal i en un indret indeterminat, sinó que des de la primera línia, hom pot notar que malgrat l’acció es desenvolupi en indrets molt diferents (Estoril, Roma, Lausana, Madrid o Saragossa) el marc general de referència sempre és l’estat espanyol i la situació política del moment concret on transcorre l’acció.

Si que cal apuntar que l’equilibri entre la narració de la vida individual i l’enllaç amb problemes històrics generals o col·lectius a vegades es trenca i els problemes col·lectius semblen ser l’excusa per tal d’exposar determinats fets de la vida del monarca. Aquest fet, queda diluït si hom llegeix la declaració d’intencions que l’autora fa en el pròleg i, per tant, el lector és conscient des del principi d’aquest biaix en la narració dels fets històrics que llegirà.

«El dissabte sant es va legalitzar el PCE i la notícia va agafar per sorpresa als menys iniciats en la tramoia política que es coïa. Ràpidament, es va organitzar una reunió a la Zarzuela amb el rei i Suárez» (pàg. 153). Un fet de normalitat democràtica com aquest i d’una enorme transcendència i repercussió social és citat per tal d’il·lustrar com el rei es mantenia en un primer pla en les accions polítiques de la transició.

D’aquesta manera, l’autora vincula fets de la vida del monarca amb aspectes de gran incisió social per les conseqüències que se’n desprenien i no emmarca la vida del monarca en un espai neutre on va prenent decisions o interferint en la vida política sense que això suposi la interacció amb els altres agents polítics del moment.

Significat dels fets històrics i intencions dels individus

            «La soferta ciutadania anys després va haver d’aguantar molt, quan els pares de la Transició els va donar per voler convence’ns amb estudis sensats que tot allò no havia estat, en realitat, res més que una broma pesada. Joan Carles, el defensor de la democràcia, en aquell temps ja tenia absolutament decidit liquidar el Règim de Franco, segons ells. Vaja, que havia jurat els Principis del Movimiento i les Lleis Fonamentals amb els dits creuats» (pàg. 109-110).

En aquest fragment, la pròpia autora reflexiona sobre la interpretació dels fets històrics i les intencions dels individus que les protagonitzen. L’excusa són els despatxos setmanals que el jove Joan Carles mantenia amb el vell dictador.

Sovint, durant la transició, s’ha elaborat una imatge determinada i, evidentment dirigida, sobre les intencions del pretendent al tro durant el franquisme. Aquest discurs ha dibuixat un a rei compromès amb la causa democràtica des de bon principi que va haver de “dissimular” i conviure amb el franquisme per tal de poder, en un futur, accedir al tro i erigir-se com a màxim defensor de la democràcia i la institució d’un sistema parlamentari escollit pels ciutadans.

Penso, que atenent-nos a la deriva del personatge en moment crucials com fou imposar-se al seu pare per situar-se com a primera opció per restaurar la monarquia en la seva persona i la situació d’inseguretat i incertesa vers la qual s’encaminava la dictadura, fa difícil reafirmar-se sobre les intencions a l’hora d’actuar en un context polític tant complicat com aquell. Enrocar-se en posicions que defensen unes determinades intencions, atenent-nos als fets com a referència, fa que sigui més senzill poder realitzar crítiques com la que exposa l’autora, una crítica entre la ironia i la voracitat.

Malgrat que ens encaparrem a unir una intenció amb una acció, en l’esdevenir històric moltes vegades les intencions no estan del tot clares, fins i tot quan els propis personatges les exposen. Aquesta foscor a l’hora de determinar les intencions es fa especialment palesa quan ens situem en la història política i diplomàtica, ja que a voltes, el resultat final no s’ajusta amb allò que hom tenia previst inicialment i, per tant, les intencions es poden dissimular a posteriori, lligant-les amb els fets concrets ocorreguts per tal d’elaborar un discurs polític i històric que tampoc serà neutre d’intencionalitat. Un discurs que, habitualment, cerca situar al protagonista en un pla destacat de la vida política.

El relat biogràfic potser hauria d’intentar exposar els fets, el més lliure de prejudicis possibles i incorporar, en cas que s’hagi produït, com el protagonista justifica les seves accions, és a dir, com exposa les intencions que tenia. Més enllà d’això, les interpretacions que podem fer-ne, malgrat el fet històric sigui el mateix, es desenvoluparan en funció del prisma a través del qual miri o jutgi aquestes accions i tendiran a portar al personatge cap al terreny on l’autor hagi decidit que s’ha de col·locar. És a dir, el personatge quedarà justificat o condemnat per les seves accions en funció d’on col·loquem el focus i de les conseqüències que vulguem il·luminar.

La biografia clàssica

El text biogràfic tractat s’allunya clarament d’aquests paràmetres en els quals s’emmarca la biografia clàssica del segle XIX. Malgrat seguir un ordre cronològic, des del seu naixement i bateig a Roma fins les darreres activitats, no es tracta d’una successió de fets i dates biogràfiques, sinó que el desenvolupament de diferents aspectes de la vida de Joan Carles es contraposen paral·lelament a l’evolució política del moment, des de la dictadura franquista fins al ple desenvolupament de l’estat de dret actual.

El fil conductor, per tant, és l’ascens al poder i la seva consolidació i totes les relacions que d’aquesta acció es desprenen, com per exemple, la relació amb els seus pares, els anys d’estudiant o les relacions amb les altres cases reials estrangeres.

Per tal de poder-ho il·lustrar millor ens podem fixar en els títols dels capítols de cada part del llibre: la primera part es titula 18 anys i 83 dies de candidat i en ella es narra la vida de Joan Carles fins que és designat hereu al tro. La segona part s’anomena aprenent de Franco i s’hi exposa tot el periple i aprenentatge que l’hereu al tro va haver de fer al costat del dictador i de les estructures de poder de l’època. La tercera part, titulada en nom de la santa transició explica les accions del rei transcorregudes durant aquests anys de canvi polític que portaren la democràcia a Espanya. A la quarta part, sota el títol de galimaties reservats s’exposa la part més personal de la vida del monarca, amb referències a la vida privada del rei (negocis, contactes, viatges, etc.). Finalment, el llibre es tanca amb un capítol anomenat la monarquia va bé? que reflexiona sobre el futur de la monarquia a l’estat espanyol i les diferents possibilitats de successió (cal recordar que quan s’escriu l’obra encara no hi havia un hereu de l’hereu).

Durant tot el relat, no és allò que s’explica de manera oficial el que pren un caràcter de veracitat, sinó al contrari. Allò que obté estatus de veracitat són aquelles narracions que sovint no apareixen a l’estat espanyol però si que ho fan en publicacions estrangeres (premsa o obres narratives).

Aquesta consideració és així perquè es parteix de la denuncia inicial que es fa sobre la manca de transparència i rigor a l’hora d’explicar la vida de la família reial espanyola, apel·lant a un pacte de silenci no escrit subscrit pels editors de premsa i llibres espanyols. És el que algun autor etiqueta com a esperi cortesà.

Vides coherents

            «Joan Carles, en tot cas impulsat pels seus consellers franquistes, tenia clar que en aquell moment li interessava treballar-se a la dreta i va decidir participar per primera vegada en el dia de la victòria (...) va desfilar com a cadet davant el caudillo» (pàg. 74).

La deriva vital d’una persona, sigui qui sigui, està plena de complexitats i incoherències perquè sovint hom no acaba fent el que té previst sinó que acaba on les circumstàncies el porten. Per tant, sobretot a mesura que anem guanyant anys, les posicions varien, es matisen, rectifiquem i ens tornem més moderats i ens allunyem de la visceralitat pròpia de la joventut.

Si tenim present aquestes característiques podrem entendre el fragment citat, on es mostra a un jove Joan Carles participant en un dels dies més grans de franquisme que commemora la victòria sobre un règim escollit democràticament a les urnes després d’haver massacrat al seu propi poble. Sembla paradoxal com, anys més tard, algú que participà en un acte que aplaudeix els valors antidemocràtics fos investit com a màxim defensor de la democràcia arran dels fets que es succeïren en el cop d’estat del 23-F.

En aquest cas, la biografia mostra que la deriva vital del personatge està plena d’incoherències i, per tant, s’allunya d’aquesta tradició que presenta la biografia de forma monolítica i compacte. Una altra cosa és si justifiquem aquests canvis, ja sigui pel context polític, social o econòmic del moment o per la pròpia evolució del personatge.

Presentar la biografia d’aqueta manera apropa més al personatge a la realitat, el fa més accessible i banal i l’humanitza. Evidentment, mostrar coherències o incoherències serà una decisió que l’autor prendrà abans d’escriure l’obra, en funció de la intencionalitat que tingui.

En el nostre cas, mostrar les incoherències fa que es desmitifiqui la figura del monarca, ja que per molts és un personatge que ha esdevingut el salvador de la pàtria, amb un passat gloriós que ja es preparava per aquesta finalitat.

La biografia individual com a representació de fets col·lectius

La biografia particular pot servir de guia o excusa per exposar fets col·lectius que estiguin relacionats de forma directa o indirecta amb el personatge que tractem.

Per exemple en el fragment següent es mostra com el naixent sistema de partits estava concebut per tractar aspectes que preocupaven a tots els ciutadans i electors: «el sistema escollit seria un sistema de partits a l’americana, on el consumidor escollis entre eslògans i marques teledirigits per aquesta funció, com fou el cas del llançament al poder de Felipe González, el candidat fonamental que desmuntaria els partits d’esquerres i faria que Espanya es quedés a l’OTAN» (pàg. 133).

A través de les interaccions personals del personatge biografiat, podem fer referències a fets col·lectius que han afectat o preocupat a la majoria de ciutadans. Ara bé, la vinculació d’aquests fets amb el personatge biografiat s’ha de fer de manera no forçada i relacionant aquells fets que entonen amb el text que s’està elaborant, de tal manera que no podem forçar el relat per incloure amb calçador algun fet que crec que cal exposar però que no té cap relació amb el personatge.

En el cas de personatges públics o polítics, aquest recurs és molt vàlid perquè sovint seran protagonistes o hauran viscut amb primera persona accions col·lectives que la resta de ciutadans hauran viscut des de casa o a peu de carrer, a través del que els mitjans informatius del moments els han transmès.

Vides complexes

Tal i com he apuntat en l’apartat referent a la coherència vital, la vida és una successió de fets complexes que sovint no s’expliquen per una sola causa, sinó que per tal d’entendre com actuem cal exposar la multiplicitat d’accions i influències que ens envolten.

Un relat lineal, sense fissures és propi dels herois i de l’elaboració de mites per part dels narradors moderns. Si hom vol ser coherent, el relat s’ha d’ajustar a la complexitat que la pròpia vida impregna. Només així, podrem ser rigorosos amb la nostra tasca i no caure en l’exaltació gratuïta i la contribució a mitificar la vida del personatge que estem exposant.

Hom ha d’intentar exposar tots els elements que té per tal de donar un caire polièdric a la vida del protagonista del seu text i convertir aquest text en un text viu i més ric. Ara bé, a vegades, intentar exposar totes aquestes cares de la vida del personatge no és senzill, ja sigui per la complexitat que pot caure el propi discurs o per la informació pertinent que ens permet abordar cadascuna d’aquestes bassants.

Sigui com sigui, l’aproximació des de diferents fets històrics tornarà el text més ric i contribuirà a la seva major comprensió, això sí, sense abandonar el rigor i sent sistemàtic a l’hora d’exposar aquestes aproximacions.